Poca cosa

Ganes d'eixir! Ganes, ganes, ganes. De fer-ho tot i no res. Plou. Vull vore ploure, no treballar. Romandre tancat ací significa que la gent davall dels paraigües són pensaments. Pensaments només. De qui sóc jo el pensament? Laura? Te n'has anat, Laura, i m'has abandonat com un gos. I ara estic brut de dormir tants dies al carrer, a l'intempèrie dels meus propis pensaments. Tancat dins dels meus pensaments, Laura. Jo t'he estimat. No com tu volies, Laura, potser, però t'he estimat més que res al món. Laura? M'escoltes, Laura?

Cultura de la mandra

Quina mandra treballar ara. M'he llevat cansadíssim, tant de pernoctar... I veure ara, a les nou del matí, que el cap de l'empresa se'n va a esmorzar, doncs és una cosa que em lleva les ganes de fer res. Total, mai no hi he tingut això que se'n diu (tristament) cultura del treball. Qui collons s'inventà aquesta expressió tan horrible? M'agradaria telefonar el meu amic Joan i proposar-li d'anar a la platja, amb el dia tan bo que fa. Aquesta cova és depriment; m'envolten màquines per tot arreu i jo sec davant d'una pantalla tot el dia. És com si m'hagueren castigat, a sou, a romandre cara a la paret, Blai al rincón!, cridava la meua mestra de la General Bàsica, no sé si la paraula Educació caldria ometre-la. Per què no una cultura de la mandra? Com que ara tot és cultura...

Naix el bleix de Blai

Blai Bernat, ego, sempre arriba tard a tot. També als blogs. O és blocs? Tant me fa. Vaig a intentar-ho. De blogs ne n'han parlat molt, però mai no havia fet el pas. No hi escriuré sovint, supose, perquè si m'ho prenc com a obligació... demà mateix ho hauré abandonat.